feteft

La neurociència ens diu que el cervell pot canviar pràcticament a qualsevol edat. Tenim uns circuits cerebrals, una química que ens condiciona, però la podem transformar. És a dir, d'un cervell predisposat a la inseguretat, puc passar a un cervell predisposat a la confiança, l'optimisme.
Podem canviar, es tracta de construir nous circuits usant el neocòrtex de manera que variïn també els neuropèptids i altres substàncies neurotransmissores. Podem fer això voluntàriament, hem d'aprendre a fer alguna cosa nova cada dia, a reaccionar de manera original.
Això és usar el neocòrtex, la part del cervell creadora. Si mantenim aquests canvis conductuals durant un temps mínim, es transformaran també les substàncies químiques que produeix el cervell davant d'una situació determinada.
Actuar d'una altra manera i aprendre d'això. Així és com canvia el cervell, però hem de tenir en compte que aquest procés de canvi produirà incomoditat, per això, solem evitar-ho. Evitem millorar només perquè el procés de canvi és una mica incòmode.
Som criatures de neurohábitos. En el moment en què canviem la nostra rutina, es produeix una interrupció en la química cerebral, un període intermedi en el qual no hi ha sensació. Això ho associem amb la por i és quan diem que preferim quedar-nos com estem encara que no ens agradi.
Així que si tolerem aquest període intermedi, podrem arribar molt lluny. El geni és algú que se sent còmode en la incertesa. Enmig d'aquest corrent cal seguir una mica més perquè això et pot canviar la identitat.
Podem entrenar-nos per ser com desitgem ser, dur a terme un entrenament mental de les noves habilitats que volem adquirir, això farà la discontinuïtat del canvi més familiar.
T'aixeques al matí cansat i penses que serà un altre dia en què et sentiràs esgotat. Però, malgrat tot, mentre et prepares per a la jornada, pots preguntar quin és el teu ideal per avui. Les imatges que et vinguin a la ment són el teu material d'entrenament. Repásalas mentalment, sent les sensacions de complir amb el teu ideal, familiaritza't amb això. Després, durant el dia, quan tinguis l'oportunitat d'actuar d'una manera semblant a la assajada, el teu cervell ho farà perquè és una cosa que li resultarà familiar.
Tot això l'hi recomano als meus fills. Quan algun m'explica un problema, sempre li pregunto com podries actuar de forma diferent. És important que analitzin la situació, aparquin l'emoció uns instants i decideixin com actuar d'entre moltes possibilitats. Es l'entrenament per la neuroplasticitat. Així aprenen a crear la seva realitat.
De vegades els nens no estan interessats en aprendre. Cal ensenyar també amb l'exemple perquè estan genèticament preparats per aprendre així. Els nens tenen enormes quantitats de «neurones mirall» que els permeten modelar el seu propi cervell a partir de l'observació de la conducta dels altres. Si veuen als seus pares queixar-se tot el temps, fer-se les víctimes, el seu cervell còpia aquests circuits. Per això l'exemple es l'ensenyament essencial.